Recital poesia i música

                                            INTRODUCCIÓ

           LA DONA

                                                        DIVISA

                                                         Maria Mercè  Marçal

                               A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
                              de classe baixa i nació oprimida.

                              I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                                                                       L'AMOR

                                        ELS AMANTS

                                     Vicent Andrés Estellés

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

QUE TINGUEM SORT

LLUIS LLACH

LA LLUITA 

L'ESTACA

LLUIS LLACH

L'ESPERANÇA

EXCELSIOR

JOAN MARAGALL

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de ton regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.

ARA MATEIX

MIQUEL MARTÍ I POL

Ara mateix enfilo aquesta agulla 

amb el fil d'un propòsit que no dic 

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis 

que anunciaven taumaturgs insignes 

no s'ha complert i els anys passen de pressa. 

De res a poc, i sempre amb vent de cara, 

quin llarg camí d'angoixa i de silencis. 

I som on som; més val saber-ho i dir-ho 

i assentar els peus en terra i proclamar-nos 

hereus d'un temps de dubtes i renúncies 

en què els sorolls ofeguen les paraules 

i amb molts miralls mig estrafem la vida. 

De res no els val l'enyor o la complanta, 

ni el toc de displicent malenconia 

que ens posem per jersei o per corbata 

quan sortim al carrer. Tenim a penes 

el que tenim i prou: l'espai d'història 

concreta que ens pertoca i un minúscul 

territori per viure-la. Posem-nos 

dempeus altra vegada i que se senti 

la veu de tots, solemnement i clara. 

Cridem qui som i que tothom ho escolti. 

I, en acabat, que cadascú es vesteixi 

com bonament li plagui, i via fora, 

que tot està per fer i tot és possible.